Categoria
104 Versicles de la Bíblia sobre l'Avariàcia
Et dic una cosa: el cor s'ha de subjectar sempre a la voluntat de Déu, i no pas a les nostres passions i desitjos. Els sentiments van i venen, i l'ànima pot ser tramposa, oi que sí? El millor és que l'Esperit Sant ens guiï a cada pas.
Posar les nostres metes i projectes a les mans de Déu és la clau de l'èxit, perquè Ell coneix el nostre futur i sap què ens convé de veritat. Per tant, no ens hem de refiar de la nostra pròpia saviesa, sinó buscar la seva guia constantment. Ja se sap, per la nostra naturalesa pecaminosa, sempre tendim a equivocar-nos.
En aquests moments, hem d'anar amb compte amb tot allò que desagrada a Déu i demanar-li un cor net davant seu. I, molt important, allunyar-nos de l'avarícia, que és pecat i ens porta a la perdició, sense cap benefici real. Al principi pot semblar atractiva, però amb el temps es converteix en una experiència amarga que preferiríem no haver viscut mai.
Per això, demanem al Pare que ens escudrinyi el cor i ens transformi en persones íntegres, rectes i pures, tant en les nostres intencions com en els nostres pensaments. Així podrem gaudir plenament de cada moment de la nostra vida aquí a la terra. Com diu Lluc 12,15: "I els digué: Mireu, i guardeu-vos de tota avarícia; perquè la vida de l'home no consisteix en l'abundància dels béns que posseeix".
Que la vostra conducta sigui desinte-ressada; acontenteu-vos amb allò que teniu, perquè ell ha dit: “No et deixaré ni t’abandonaré”,
Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s’han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins.
I digué a tots: “Mireu, guardeu-vos de tota cobdícia, perquè ni que un esti-gui cobert per l’abundància, la seva vida no depèn pas del que ell té.”
Per tant, amortiu els vostres membres terrenals: fornicació, immoralitat, pas-sió, mal desig, i la cobdícia, que és una idolatria.
Per tant, de fornicació, de qualsevol immoralitat, de l’afany de diner, que ni tan sols se’n parli entre vosaltres, com convé a persones santes.
Ningú no pot servir dos amos; perquè, o bé avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es decantarà per l’un amb menyspreu per a l’altre. No podeu servir Déu i el diner.
Per afany de diners voldran mercade-jar amb vosaltres, valent-se d’un llen-guatge capciós. La seva condemnació ja fa temps que es va posar en marxa, i la seva perdició no dorm.
Pastureu el ramat de Déu que teniu al vostre càrrec, no per força, sinó amb bona disposició, tal com Déu mana, sense intenció de treure’n profit, sinó amb un propòsit desinteressat;
Més val el pobre que camina en integritat que no pas el de camins tortuosos, ni que sigui ric.
Perquè heu de saber que cap fornica-dor, cap immoral, cap avariciós –que és tant com ser idòlatra–, no tindrà part en el Regne de Crist i de Déu.
Qui es deleix pel diner no en tindrà mai prou, i qui es deleix per l’abundància no en traurà profit. Això també és vanitat!
Per això donaré les seves dones als forasters, els seus camps a conqueri-dors; perquè, des del més petit fins al més gran, tots busquen només el guany injust; i, des del profeta fins al sacerdot, tots practiquen l’engany.
Qui accepta guany il·lícit posa en perill la pròpia casa, però qui avorreix el suborn viurà.
L’home cobejós s’afanya per la ri-quesa, sense adonar-se que la indigència l’atraparà.
Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es decantarà per l’un amb menyspreu de l’altre. No podeu servir Déu i el diner.”
Només tenen ulls per a l’adulteri i no paren mai de pecar; sedueixen les àni-mes febles; tenen un cor acostumat a la cobdícia; una raça de maleïts!
No cobejaràs la casa del teu proïsme, ni cobejaràs la muller del teu proïsme, ni el seu servent, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que pertany al teu proïsme.”
Us torno a dir que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.”
Hi ha qui dóna, generós, i sempre en té més, i qui estalvia en excés i s’empobreix.
L’ànima generosa serà sadollada, i el qui sacia, al seu torn serà saciat.
Fer fortuna amb llengua enganya-dora és la il·lusió fugissera dels qui bus-quen la mort.
ni els lladres, ni els usurers, ni els embriacs, ni els difamadors, ni els esta-fadors no tindran part en el Regne de Déu.
Els fariseus, que són tan amics del diner, escoltaven aquestes paraules i feien befa de Jesús.
Ell els digué: “Vosaltres sou els qui us feu passar per homes justos als ulls de la gent, però Déu coneix els vostres cors; i és que allò que als ulls humans es considera excel·lent, és detestable als ulls de Déu.
El malvat es glorieja acomplerta la seva ambició, beneeix l’avarícia i menysprea el Senyor.
Cobegen les heretats i les roben, am-bicionen les cases i les prenen; i opri-meixen l’home i la seva família, el pro-pietari i la seva hisenda.
No tinguis desfici per enriquir-te, deixa de banda la teva sagacitat.
Quan alces els ulls a les riqueses, ja no hi són, perquè els han sortit ales i com àguiles s’envolen cap al cel.
Perquè, des del més petit fins al més gran, tots busquen només el guany injust; i des del profeta fins al sacerdot, tots practiquen l’engany.
Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l’avidesa dels ulls i l’ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món.
També són gossos golafres que mai no es veuen tips. Fins i tot els seus pas-tors no saben comprendre; cadascú va a la seva, busquen el benefici pel seu pro-pi cantó:
Vénen a tu com si fos una assemblea; s’asseuen davant teu com un aplec del poble meu i escolten les teves paraules, però no les posen en pràctica, perquè la seva boca manifesta entusiasme, però el seu cor va darrere el guany.
Però els qui volen fer-se rics, cauen en temptacions i paranys, en un munt d’ambicions insanes i funestes, que fan que la gent s’enfonsi en la ruïna i la perdició.
Perquè l’afany de diner és l’arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s’han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins.
El cas d’un home que està sol, sense ningú; no té fills ni parents, però treballa sense parar i els seus ulls no en tenen mai prou, de riquesa, tot i que es pregunta: “Per què treballo tant, jo, i em nego el propi benestar?” També això és vanitat i afany inútil.
“No aplegueu riqueses sobre la terra, on l’arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les roben.
Més aviat aplegueu riqueses al cel, que ni l’arna ni el rovell no les destrueixen, i on els lladres no entren ni les roben.
Perquè on tinguis la teva riquesa, hi tindràs també el cor.
Veneu el que posseïu i feu-ne almoi-na; feu-vos bosses que no s’envelleixen, un tresor inesgotable al cel, on no s’acosten els lladres ni les arnes malmeten res;
perquè allà on tingueu la vostra ri-quesa, hi tindreu també el vostre cor.
No penseu que és la necessitat la que em fa parlar així, perquè ja he après a passar amb el que tinc
i sé viure amb estretor, i també sé viure en l’abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar gana, a tenir de sobres i a fer curt.
El qui ha rebut la sembra entre els cards és aquell qui escolta la paraula, però els afanys de la vida i la seducció de la riquesa ofeguen la paraula i la deixen estèril.
De ningú no he cobejat ni diners ni vestits.
Vosaltres sabeu prou bé que aquestes mans han proveït per a les meves neces-sitats i les dels qui van amb mi.
En tot us he ensenyat que convé tre-ballar a fi d’emparar els febles, recor-dant les paraules del Senyor Jesús, que digué: ‘Fa més feliç donar que rebre’.”
perquè la gent serà egoista, amb ànsia de diner, provocadors, orgullosos, difa-madors, rebels als pares, malagraïts, irreverents,
Per la iniquitat de la seva cobdícia, m’he indignat i l’he castigat; me n’he amagat quan estava enutjat, però ell va continuar perversament pel camí del seu cor.
Qui confia en la seva fortuna caurà; però els justos reverdiran com fu-llatge ufanós.
Va sortir nu del ventre matern i així tornarà a marxar, tal com va venir; i del seu treball res no en podrà treure per a endur-s’ho amb ell.
Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més.
Ara toca als rics: Ploreu descon-soladament per les misèries que us sobrevindran.
Les vostres riqueses s’han podrit, els vostres vestits s’han arnat;
el vostre or i la vostra plata s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres i devorarà la vostra carn com un foc. Això és el que heu atresorat per als darrers dies!
Ai dels qui van ajuntant casa amb casa i afegint heretat amb heretat fins a aca-parar-ho tot! ¿Heu de viure vosaltres sols enmig del país?
Com la perdiu que cova uns ous que ella no ha post, així és qui aplega riqueses injustament: a la flor de la vida les deixarà, i a les seves darreries quedarà com un insensat.”
Veient-ho, Jesús digué: “Amb quan-tes dificultats entren al Regne de Déu els qui tenen riqueses!
És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.”
Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu; ni pel vostre cos, pensant amb què us vestireu. ¿No val més la vida que l’aliment, i el cos més que el vestit?
No feu res per rivalitat ni per presump-ció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos.
Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres.
Perquè vau compartir les adversitats dels empresonats i vau acceptar la con-fiscació dels vostres béns amb goig, convençuts que teniu un patrimoni millor i perdurable.
Que cadascú decideixi per la pròpia consciència, no pas per força ni per compromís, que Déu estima els qui donen amb alegria.
Qui oprimeix el pobre fa burla del seu creador; qui s’apiada del necessitat, l’honora.
no em referia a tots els llicenciosos d’aquest món en general, ni als usurers, lladres o idòlatres, altrament us caldria sortir del món.
Ara bé, jo us advertia que no tingués-siu tractes amb ningú, tot i que tingui el tractament de germà, si és llibertí, usu-rer, idòlatra, difamador, embriac o lla-dre; amb homes d’aquesta mena no heu de compartir-hi ni la taula.
a omplir-se de tota mena d’injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carre-gats d’enveges, de crims, de discòrdies, d’engany, de malignitats i murmuracions;
No confieu en l’opressió ni us envaneixi la rapinya. Si les riqueses augmentaven, no hi poseu pas el cor.
Igualment uns soldats li pregunta-ven: “I nosaltres, què hem de fer?” I els deia: “No amenaceu ningú ni poseu de-núncies falses, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.”
i Acab va parlar a Nabot i li digué: “Cedeix-me la teva vinya perquè em serveixi d’hort de verdures, ja que és a tocar del meu palau. A canvi, jo et do-naré una vinya millor o, si ho preferei-xes, et pagaré en diners el que val.”
Però Nabot respongué a Acab: “Que el Senyor em guardi de cedir l’heretat dels meus pares.”
Acab va tornar a casa seva trist i cons-ternat per aquella resposta de Nabot, el jizreelita, que li digué: “No et donaré l’heretat dels meus pares.” Es va tirar al llit, es va girar de cara a la paret i es negava a menjar.
S’accepta el suborn per vessar sang. Has practicat la usura i el préstec amb explotació, has desposseït el teu proïsme amb extorsió, i t’has oblidat de mi, diu el Senyor Déu.
Quin profit en traurà l’home de guanyar el món sencer, si es perd a si mateix o en surt perjudicat?
Suposem que en la vostra congregació entra un home enjoiat i esplèndidament vestit, i també hi entra un pobre home mal vestit,
i demostreu deferència al qui va ben vestit dient-li: “Asseu-te aquí, en un bon lloc”, i dieu al pobre: “Tu queda’t allà dret, o asseu-te aquí sota el meu escambell”,
¿no seria una discriminació entre vosaltres? ¿No us faríeu jutges de fals criteri?
Ja que el seu ventre mai no parava, res no salvarà dels seus tresors;
res no s’ha escapat de la seva voracitat, per això no pot ser estable la seva prosperitat.
No cobejaràs la muller del teu proïsme, ni la casa del teu proïsme, ni el seu camp, ni el seu servent, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que pertany al teu proïsme.
Prou sabeu que mai no hem emprat paraules aduladores ni hem tingut cob-dícies encobertes, Déu n’és testimoni;
Ells confien en la pròpia puixança, i fan ufana de l’abundor de la seva riquesa.
Ningú no pot redimir-se ell mateix, ni pagar a Déu la pròpia redempció;
Guehazí, el criat d’Eliseu, l’home de Déu, va pensar: “Vet aquí que el meu amo ha estat molt benèvol amb aquest sirià, Naaman, no volent acceptar-li allò que li havia portat. Per vida del Senyor, que haig d’anar darrere seu i encara en podré arreplegar alguna cosa.”
Guehazí, doncs, va córrer darrere Naaman. I quan Naaman veié que venia corrents al seu encontre, va baixar del carro per rebre’l i li preguntà: “Va tot bé?”
Ell va contestar: “Tot va bé. El meu amo m’ha enviat a dir-te: Mira, fa un moment que han arribat de la serralada d’Efraïm dos joves de la comunitat dels profetes. Et prego que els obsequiïs amb un talent de plata i dues mudes de vestits.”
Naaman respongué: “Digna’t acceptar dos talents.” Li va insistir i va ficar dos talents de plata en dues bosses amb dues mudes de vestits, i ho va donar a dos criats seus perquè ho duguessin da-vant de Guehazí.
Però quan Guehazí va arribar al turó, els ho prengué de les mans i ho va guar-dar a la casa. Després acomiadà aquells homes,
i va entrar a presentar-se davant el seu amo. Eliseu li preguntà: “D’on véns, Guehazí?” Respongué: “El teu servent no ha anat enlloc.”
Però Eliseu li replicà: “¿No t’ha seguit el meu pensament quan un home ha baixat del seu carro per venir-te a trobar? ¿És moment d’acceptar diners i d’aconseguir vestits, oliverars i vinyes, ovelles i bous, esclaus i esclaves?
Per tant, la lepra de Naaman se t’en-ganxarà a tu i a la teva descendència per sempre.” I va sortir de la seva presència amb lepra blanca com la neu.
Si algú de vosaltres vol construir una torre, ¿no s’asseu primer a calcular les despeses i comprovar si té prou recursos per a acabar-la?
No fos cas que, un cop posats els fonaments, no la pogués acabar, i tots els qui ho veiessin comencessin a bur-lar-se d’ell
dient: ‘Aquest home va començar a construir i no ha estat capaç d’acabar.’
Jesús li digué: “Si vols ser perfecte, vés, ven els teus béns i dóna’ls als po-bres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me.”
Però el jove, en sentir això, se’n va anar tot trist, perquè tenia moltes pro-pietats.
Cobegeu sense resultat; odieu a mort, sou envejosos, i no en traieu res; us baralleu i lluiteu, i tot i així no aconseguiu res, perquè no demaneu;
i si demaneu, no rebeu, perquè dema-neu malament, per malgastar en els vostres plaers.
Marta, en canvi, anava atrafegada preparant moltes coses per al servei, i es va presentar i digué: “Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? Digues-li que vingui a ajudar-me.”
Però el Senyor li va dir: “Marta, Marta, et neguiteges i t’inquietes per moltes coses,
i només una de sola és necessària. Maria ha escollit la millor part, i aquesta no li prendran pas.”
Llançaran la seva plata pels carrers i tindran el seu or per immundícia; ni la plata ni l’or els podrà salvar, el dia de la ira del Senyor. No satisfaran el seu desig ni s’ompliran el ventre, perquè aquests van ser els incentius del seu pecat.
Però un home anomenat Ananies, d’acord amb la seva dona Safira, vengué una propietat
i es va quedar una part del preu, sa-bent-ho també la dona, i la resta la va anar a posar als peus dels apòstols.
I Pere digué: “Ananies, com és que Satanàs t’ha guanyat el cor perquè men-tissis a l’Esperit Sant i sostraguessis part de l’import del terreny?
Si et quedaves el terreny, no era ben teu? Si te’l venies, no hi tenies dret? Com has pogut posar-te al cor una acció com aquesta? No has mentit als homes, sinó a Déu.”
Tan bon punt Ananies va sentir aques-tes paraules, va caure a terra i expirà. Tothom qui se n’assabentava quedava esgarrifat.
Llavors s’alçaren els joves, l’amorta-llaren i el dugueren a enterrar.
Unes tres hores més tard, vingué la seva dona, ignorant del que havia passat,
i Pere li preguntà: “Digues-me, heu venut el terreny per tal quantitat?”, i ella li respongué: “Sí, per aquesta quantitat.”
Pere li diu: “Com és que us vau posar d’acord per temptar l’Esperit del Senyor? Heus aquí els peus dels qui han dut a sepultar al teu marit, que ja són a la porta, i se t’enduran a tu.”
A l’instant caigué als seus peus i expirà. Quan els joves van entrar la van trobar morta; se l’endugueren i la van enterrar al costat del seu marit.
Dues coses et demano, Senyor; no me les neguis abans no mori:
allunya de mi falsedat i mentida, i no em donis pobresa ni riquesa. Dóna’m l’aliment necessari,
no fos cas que, anant fart, et negui i digui: “Qui és el Senyor?”, o que en la pobresa em doni per robar i blasfemi el nom del meu Déu.
Car, si hi ha bona voluntat, s’agraeix en allò que un té, i no pas en allò que un no té.
Si he fet de l’or la meva confiança, i he anomenat l’or fi la meva se-guretat;
si m’he complagut amb què fos gran la meva fortuna, i que la meva mà m’hagués arre-plegat abundosament;
Manteniu-vos d’acord els uns amb els altres; no aspireu a grandeses, sinó condescendiu amb els senzills; no us vulgueu fer els savis.
Ells contesten: “Del Cèsar.” Llavors Jesús els digué: “Doneu, doncs, al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.”
Qui és amic de gatzares caurà en la misèria, i l’amic del vi i dels perfums mai no es farà ric.
Però el Senyor li digué: “Mira, vosaltres, els fariseus, netegeu la copa i el plat pel defora, mentre que el vostre interior és ple de rapacitat i malícia.
Insensats! Qui ha fet el defora, no ha fet també l’interior?
Millor que doneu en almoina el de dins, i tot us quedarà net.
Però selecciona d’entre el poble gent capacitada, homes reverents amb Déu, persones de confiança, insubornables, i posa’ls de capdavanters del poble, per caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena,
Allò que dóna encant a l’home és la seva bondat: val més ser pobre que ser un trampós.
Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n’enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot.
El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús.
i Déu li digué: “Ja que has demanat això, i no molts anys de vida ni riqueses per a tu, ni la mort dels teus enemics, sinó que has demanat intel·ligència per a comprendre el dret,
et concedeixo el que has demanat: mira, et dono un cor savi i intel·ligent com no n’hi ha hagut cap altre abans de tu, ni en sortirà cap altre després de tu que et pugui igualar.
Però a més et dono el que no has demanat, tant de riqueses com de glòria, de manera que no hi haurà entre els reis ningú com tu en tots els teus dies.
En veure Simó que per la imposició de les mans dels apòstols era donat l’Esperit, els oferí diners dient-los:
“Doneu-me a mi també aquest poder, per tal que aquell a qui jo imposi les mans rebi l’Esperit Sant.”
Però Pere li replicà: “Que el teu diner se’n vagi amb tu a la perdició, si t’has pensat que el do de Déu es pot comprar amb diners.
Després se l’endugué amunt; en un instant li féu veure tots els reialmes del món,
i el diable li digué: “Et puc donar tot aquest poder i tota aquesta glòria, perquè m’ha estat concedit a mi i ho dono a qui jo vull;
només que et prosternis davant meu, tot serà teu.”
Jesús li replicà: “Diu l’Escriptura: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només a ell donaràs culte.”
El Senyor respongué a Salomó: “Ja que és això el que el teu cor vol, i no has demanat riqueses, ni possessions, ni honors, ni la mort dels teus enemics, ni tampoc no has demanat llarga vida, sinó que has demanat, per a tu, saviesa i en-teniment per a jutjar el meu poble, sobre el qual t’he fet rei,
la saviesa i l’enteniment et són con-cedits; i a més et donaré riqueses, pos-sessions i honors com no han tingut els reis anteriors a tu ni tindrà cap dels que vindran després de tu.”
Si un que té de tot en aquesta vida, davant d’un germà seu que passa neces-sitat, se’l mira indiferent, ¿pensareu que dintre seu pot tenir l’amor de Déu?
Fills meus, cal que el nostre amor no sigui només de paraules i de llavis enfora, sinó de fets i realitats.
“El regne del cel és com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus criats i els va confiar el seu capital.
A un li confià cinc talents; a un altre, dos; a un altre, un: a cadascun segons la seva capacitat. I després emprengué el viatge.
El qui havia rebut els cinc talents va anar de seguida a negociar-los i en va guanyar cinc més.
El qui n’havia rebut dos va fer el mateix, i en va guanyar dos més.
Però el qui n’havia rebut un se n’anà a fer un clot a terra on va amagar els diners del seu amo.
Al cap de molt temps va tornar l’amo d’aquells criats i els demanà comptes.
Va comparèixer el qui havia rebut cinc talents, portant-ne cinc més, i digué: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira, n’he guanyat cinc més.’
L’amo li digué: ‘Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n’encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.’
També va comparèixer el qui n’havia rebut dos, i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira, n’he guanyat dos més.’
L’amo li digué: ‘Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n’encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.’
Comparegué també el qui havia rebut un talent, i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home exigent, que segues on no has sembrat i reculls on no has plantat.
Per això vaig tenir por, i vaig anar a amagar el teu talent sota terra; mira aquí tens el que és teu.’
L’amo li respongué: ‘Mal servent i gandul! Sabies que sego on no he sem-brat i que recullo on no he plantat.
Més et valia, doncs, dipositar els meus diners al banc a fi que, quan jo tornés, pogués recobrar el que és meu amb el rèdit.
Preneu-li, doncs, el talent i doneu-lo al qui en té deu.
Perquè a qui té se li donarà, i en tindrà de sobres; en canvi, aquell qui no té, fins allò que té li serà pres.
I al servent inútil, llenceu-lo a fora, a les tenebres’; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.