Cuando cata ’quí q’ una muyer cananea venía d’ aquella rodiáa entamó á dar voces, diciendo: A Señor, fiu de Daví, ten llástima de min: la mió fia ye atormentáa mui d’ arrecio pel demorgn.
Con lo que ruxó so fama per tóa la Siria, y presentaben-i tóos los q’ estaben amaláos, y tenín enfermedáes y dolores agudos, los espritáos, los allunáos, los tullíos; y curábalos: