13 Anton, l duonho de la binha dixo assi: “Que bou a fazer? Bou-le a mandar l miu filho, que quiero muito, a ber se l respéitan a el.”
Anton, inda staba el a falar, ũa nubre relhuziente asselumbrou-los i saliu ũa boç de andrento la nubre que dezie: «Este ye l miu filho mui amado, a quien you quiero muito. Scuitai l que el diç.»
Anton, ũa boç de l cielo dixo: «Este ye l miu mui amado Filho i tengo muita proua cun el.»
dezindo-le: «Nũa cierta cidade, habie un juiç que nun temie a Dius nien respeitaba las pessonas.
L juiç andubo muito tiempo sien querer saber deilha, mas, a cierta altura, dixo alhá cun el: “Anque you nun tema a Dius nien respeite las pessonas,
Mandou inda un treceiro, mas eilhes ferírun-lo i botórun-lo pa la rue.
Mas quando l bírun, ls quinteiros dezírun uns als outros: “Este ye l ardeiro. Bamos a matá-lo pa que l’ardança quede para nós.”
Apuis, saliu ũa boç de la nubre, que dezie: «Este ye l miu amado Filho; oubi-lo.»
I you bi i dei teçtemunho de que el ye l Filho de Dius.»