15 Un die fui a serbir para ũa persona desse lhugar que l mandou pa las tierras cun ũa bezeira de cochinos.
«Nun le quérgades dar l que ye santo als perros, nien le bótedes las buossas perlas als cochinos, nun se deia l causo de las pisáren culs pies i se buolban a bós i déian cabo de bós.»
Poucos dies apuis, l filho mais nuobo ajuntou todo i fui-se pul mundo, por ende dando cuonta de ls sous bienes nũa bida sien tino.
Apuis de el haber gastado todo, houbo na tierra adonde staba ũa fame mi grande i el ampeçou a passar mal.
El bien querie anchir la barriga culas belhotras que ls cochinos quemien, mas naide le daba nada.